Fa molts dies que sentim a parlar de la crisi i de com aquesta afecta a diferents sectors de l’activitat: l’automoció, la construcció… però ningú no menciona que ja fa dos anys que els ramaders de porcí, de la mateixa manera que ho fan altres sectors agraris, arrossega una forta crisi provocada en gran mesura per l’increment dels costos de producció, el descens del preu de venda i sobretot perquè les entitats bancàries han tancat l’aixeta de cop i això ha provocat problemes de liquiditat i finançament a moltes explotacions porcines.

Però pel que sembla, no només no estem en crisi, sinó que fins i tot hi ha qui considera que “si no ens guanyem la vida, més val que deixem de produir i tanquem les explotacions, ja consumirem aliments de Xina, Brasil, Argentina o d’altres contrades”. Una asseveració feta fa uns dies en un mitjà de comunicació per aquests que s’anomenen generadors d’opinió. Disculpeu la meva ignorància, però no és una contradicció dir això i després defensar que es donin ajuts a empreses automobilístiques per tal d’evitar que marxin a produir a altres països? Quina diferència hi ha entre produir pomes, porcs,… o fer cotxes?

És clar, es tracta de que les pomes, els porcs, els vedells… són per menjar –que pel que sembla ja no es considera una necessitat bàsica- i els cotxes són imprescindibles per a viure.

La veritat és que els productors de porcí ja n’estem tips de tot plegat. I potser ha arribat el moment que ens hem de plantar. Ja fa massa anys que ens trobem entre l’espasa i la paret. D’una banda, els costos de producció s’encareixen cada dia que passa i per l’altra no podem repercutir aquest cost sobre els consumidors perquè nosaltres no posem els preus de venda… Quin sector de l’activitat econòmica hi ha que pugui funcionar d’aquesta manera? I no s’hi val a dir que tenim ajuts, perquè el que és els productors de porcí, no n’hem tingut ni en tenim cap d’ajut directe, com a molt tenim dret a préstecs que evidentment s’han de retornar.

I per acabar d’adobar la nostra agonia, i aprofitant que s’atansen les eleccions al Parlament Europeu, les normatives que s’aproven a Brussel•les encara ens estrenyen més les torques. Primer va ser amb la seguretat alimentària i la traçabilitat. Després va arribar el torn a les zones vulnerables i a la gestió de les dejeccions ramaderes, la recollida de cadàvers, la gestió de medicaments… I ara ens arriba la normativa de condicionalitat i benestar animal. I que consti que nosaltres, els productors estem complint i volem complir les normatives que garanteixen més seguretat i qualitat dels nostres productes de cara als consumidors.
Però, qui paga el cost que això suposa? Fins ara nosaltres, els ramaders. Però el sector productor no pot suportar més increments de costos que no pot repercutir sobre els preus. El proper mes de setembre farà ja dos anys que perdem diners i per això diem que ja n’hi ha prou i demanem que aquest cost es traslladi a tota la cadena alimentària i no només al productor.

Des de la sectorial del porcí de JARC reclamem recolzament i finançament a l’Administració per poder adaptar les nostres explotacions a la nova normativa de benestar animal.

Els ramaders ens preguntem tot sovint: A qui beneficien aquestes normatives? Sens dubte a països que tenen una altra estructura productiva, més territori, o una millor infraestructura d’escorxadors uniformement repartida pel territori. D’altra manera, no s’entén que amb la normativa de benestar animal es limiti a vuit hores el trasllat d’animals fins a l’escorxador. Es difícil entendre que mentre vetllem per la sanitat animal, aquesta no es tingui en compte en les aturades obligatòries que hauran de fer els camions on es generaran punts de risc sanitari amb el descens dels animals. La normativa també diu que dins dels camions no es poden superar els 30 graus. Com ho farem això a Lleida entre els mesos de maig i setembre? Deixarem de carregar porcs? Hauran d’anar en gàbies refrigerades? I per acabar-ho d’adobar: els ramaders hem de tenir els nostres animals entretinguts i per això hauran de disposar d’aparells de distracció anti-estrés a cada corral. No ens estem passant de rosca?

Aquestes decisions que a primer cop de vista poden semblar inofensives, resulta que no ho són tant. Les accions sobre el transport representen un increment dels costos del 128,57 per cent, segons les estimacions realitzades per Ancoporc. No només es tracta d’aturar el viatge a intervals de vuit hores amb sis de repòs, sinó que a això hi cal afegir que en el mateix camió hi ha de viatjar menys animals, ja que s’amplia la superfície per animal transportat, cal adaptar els vehicles per a que tinguin ventilació forçada, han de disposar d’aliment i de aigua per cobrir les necessitats de l’animal…

D’aquesta manera, i si prenem com a referència les estimacions del Doctor Enginyer Agrònom Carles Buixadé en el marc del I Encuentro Internacional de Protección y Bienestar Animal en la Producción Pecuaria celebrat a Talavera de la Reina el passat 12 i 13 de maig, la implantació de les mesures de benestar animal suposaran als ramaders del sector porcí un cost de 1,5 euros per quilo/canal, això és un total de 115 euros per cada animal de 100 quilos que hi hagi a l’explotació.

Hem de tenir clar que pel sector porcí i com en altres sectors econòmics hem de vetllar per la rendibilitat de les nostres explotacions i el fet clau és conèixer quants consumidors estan disposats a assumir aquest increment de cost del producte resultant de l’aplicació de les normatives de benestar animal, o si per al contrari, triaran productes més barats arribats d’altres països que no compleixen amb aquesta normativa i que alhora són una competència deslleial per als nostres ramaders.

En el moment en el que ens trobem de crisi global, el consumidor compra més per preu que per qualitat i seguretat alimentària. Què en farem dels productes que compleixen aquests requisits però són més cars?

Tot plegat es tracta de mesures i normatives que incideixen directament sobre la competitivitat de les nostres explotacions i per tant, els nostres representants ho han de tenir molt clar en el moment de donar-los-hi el vist-i-plau, perquè el que és el sector, ja no ho pot aguantar més aquesta situació.

Fins on hem arribat? Té més importància la qualitat de vida del porc que la del ramader?